L’amnistia aprovada evidencia el fracàs en la lluita contra el frau fiscal com a conseqüència d’haver-se centrat en comprovar a qui ja declara i no a investigar els fets ocults o no declarats.

En este context, no hi ha dubte que el beneficiat de tal situació és qui es queda alié als controls de l’Administració, conscient que sense una complexa labor d’investigació quedarà al marge dels circuits de control.

Al contrari, qui complix amb les seues obligacions fiscals suporta una desproporcionada pressió fiscal indirecta i una càrrega fiscal global excessiva. En este àmbit, una amnistia és una burla als que han complit amb les seues obligacions, una decisió èticament reprovable i un greuge per als qui col·laborem en el compliment de les obligacions tributàries.

I no hi ha cap altra alternativa? Sí, la lluita contra el frau. No obstant això, és cert que mentres l’amnistia fiscal proporciona ingressos a curt termini, els resultats de la lluita contra el frau són a llarg termini.

La regularització voluntària aprovada pel govern beneficia a la pròpia Administració i al sistema financer. A la pròpia Administració perquè obtindrà els recursos necessaris per a reduir el dèficit; i al sistema financer perquè en ell es depositarà gran part dels capitals que es regularitzen amb una important observació: la norma aprovada no exigix la repatriació dels diners que es refugien fora d’Espanya llevat que es tracte de dividends o rendes derivades de la transmissió de valors d’entitats no residents en territori espanyol que complisquen determinats requisits i opten per tributar per un gravamen especial del 8%.

Sí que seria més acceptable una amnistia que s’articulara, per exemple, per mitjà d’una fórmula utilitzada fa ja alguns anys: la subscripció de deute públic especial amb venciment a llarg termini i a tipus d’interés zero o molt baix; subscripció, això sí, amb la finalitat que l’Administració obtinga els recursos necessaris per a reduir el dèficit i injectar liquiditat a la nostra economia, en concret, a pimes i a particulars que han complit amb les seues obligacions.

En este sentit, una regularització al tipus del 10%, molt per davall del tipus mitjà efectiu en el IRPF, que no obligue a més a repatriar els diners no declarats és, sense més, injustificable.

Però, hi ha altres alternatives extraordinàries per a augmentar els ingressos? Sí. Promoure un acord amistós en els nombrosos expedients que estan pendents de resolució en via economico-administrativa o en la jurisdicció contenciós-administrativa; acords, segurament, selectius i no generals. I, per què no, arribar també a acords selectius en expedients en fase administrativa de gestió i recaptació.

En este sentit, i a pesar de l’excepcionalitat del moment, un estat en què s’han aprovat ja tres regularitzacions voluntàries, sense comptar la de l’any 1977, i en el que la conflictivitat tributària augmenta, és un estat en què alguna cosa falla. Entre altres coses, una molt important: la lluita contra el frau fiscal. Si la renuncia a investigar la fa un govern amb poc més de cent dies, és tota una declaració d’intencions.